divendres, d’octubre 19, 2018
dimarts, de març 26, 2013
diumenge, de desembre 16, 2012
dimarts, d’agost 09, 2011
diumenge, de gener 16, 2011
relats vells...3 : Carta d'un carnívor familiar
Tinc un lleuger gust de sang que em passeja per la boca.
Deu ser d'alguna mossegada.
Em repasso les juntures de les dents per traurem les engrunes i restes de fibres de carn que sempre em queden. Les repasso una a una -les dents clar- amb la punta de la llengua. La faig lliscar sentint el tacte suau que es frena cada cop que troba les arquejades restes de "sarro" que emmarquen la geniva.
Per acabar, repasso els plecs del llavi, fent tombs relaxats al voltant de cada tara.
Tu ets tu asseguda al seien de davant.
Encares distreta la finestra fent saltar la mirada sobre la muntura de les ulleres de pasta.
Sabates marró acompanyen les cames que se't creuen per enganxar-te el tronc amb el terra. Entre el ventre i la falda travessa la rebequeta amb que et tapaves fins pujar al tren i ara, pudorosa escalfa les darreres ones del teu cos sobre la butaca.
Ets una mica grosseta, d'uns setanta anys.
La carn reomple la tela donant-li una aparença terça, el cul se t'escampa tocant les baranes-recolza braços i condensa les sacsades de la màquina fent-te vibrar lleugerament. Sembla que la tremolor s'escampi per tota tu i que tot això et reompli i remarqui els pits i les galtes de la cara (no parlo de les del cul).
M'hipnotitza la forma en que et cau suaument la caspa. Es com quan el pastisser escampa el sucre neu sobre el braç de gitano.
Crec que aquesta és la idea que m'obliga a absorbir el teu olor, m'arriba la teva concentrada essència, acompanyada d'un aroma dolç, entristit per un lleu record d'una agror allimonada.
Ets ferma, consistent, tota una dona!
Més que ferma, apetent!
M'agrada la carn i tu m'obris la gana
Crec que t'assaboriré a cada mossegada
Deu ser d'alguna mossegada.
Em repasso les juntures de les dents per traurem les engrunes i restes de fibres de carn que sempre em queden. Les repasso una a una -les dents clar- amb la punta de la llengua. La faig lliscar sentint el tacte suau que es frena cada cop que troba les arquejades restes de "sarro" que emmarquen la geniva.
Per acabar, repasso els plecs del llavi, fent tombs relaxats al voltant de cada tara.
Tu ets tu asseguda al seien de davant.
Encares distreta la finestra fent saltar la mirada sobre la muntura de les ulleres de pasta.
Sabates marró acompanyen les cames que se't creuen per enganxar-te el tronc amb el terra. Entre el ventre i la falda travessa la rebequeta amb que et tapaves fins pujar al tren i ara, pudorosa escalfa les darreres ones del teu cos sobre la butaca.
Ets una mica grosseta, d'uns setanta anys.
La carn reomple la tela donant-li una aparença terça, el cul se t'escampa tocant les baranes-recolza braços i condensa les sacsades de la màquina fent-te vibrar lleugerament. Sembla que la tremolor s'escampi per tota tu i que tot això et reompli i remarqui els pits i les galtes de la cara (no parlo de les del cul).
M'hipnotitza la forma en que et cau suaument la caspa. Es com quan el pastisser escampa el sucre neu sobre el braç de gitano.
Crec que aquesta és la idea que m'obliga a absorbir el teu olor, m'arriba la teva concentrada essència, acompanyada d'un aroma dolç, entristit per un lleu record d'una agror allimonada.
Ets ferma, consistent, tota una dona!
Més que ferma, apetent!
M'agrada la carn i tu m'obris la gana
Crec que t'assaboriré a cada mossegada
Relats vells...2: Mort anunciada
Es desgrana amb mirada de casa vella. Els ossos-biga se li corquen sense remei, podrits per la humitat i el temps, escopint els claus que li tancaven la ferida.
Estàtic es mira la vida des dels vidres ratllats, des del cul del carrer on no hi toca quasi el sol, on sol s'hi passegen gossos que pixen fent l'aire més àcid a cada gota, més humit, més florit.
Cau la mirada de teula amb la nit, se li baixen les persianes irremeiablement, per sempre i quan venen els especialistes no és per cercar salvació sinó per repartir les parts seccionades sense remei ni plor en contenidors de, com diuen ara, salvar -ecològicament- altres vides, remeiar altres morts menys presents o més futures.
S'esvaeix per sempre el número cinc del carrer del carrer Mediona a mans de "construcciones gil" per deixar pas a una placeta criaherbes enmig del casc antic
Estàtic es mira la vida des dels vidres ratllats, des del cul del carrer on no hi toca quasi el sol, on sol s'hi passegen gossos que pixen fent l'aire més àcid a cada gota, més humit, més florit.
Cau la mirada de teula amb la nit, se li baixen les persianes irremeiablement, per sempre i quan venen els especialistes no és per cercar salvació sinó per repartir les parts seccionades sense remei ni plor en contenidors de, com diuen ara, salvar -ecològicament- altres vides, remeiar altres morts menys presents o més futures.
S'esvaeix per sempre el número cinc del carrer del carrer Mediona a mans de "construcciones gil" per deixar pas a una placeta criaherbes enmig del casc antic
Relats vells...1: Refregar-nos al mercat
Crec que m'agrada olorar-me les aixelles
Es curiós com et sobta aquella olor en aquells moments més casolans
Com ara quan fa una estona que has començat a fer dissabte o quan et toca córrer perquè fas tard els dies de més sol
Sembla estrany el rebuig que tenim cap als propis fluids
No ens agrada llepar-nos la pell, ni llepar als altres i sentim rebuig a les fonts massa personals Quantes males cares pel semen o per la regla: no són mostra de que tot va bé?
En el segon cas, la queixa augmenta quan és massa abundant o comprimim el front davant el curiós olor a ferro que t'arriba a omplir el nas ... Però no se'ns passa pel cap revestir-nos-en el cos com ho faríem amb xocolata o fang de dubtosa procedència (almenys en el nostre cas podríem comprovar si la font és saludable)
En definitiva, els fluids propis estan en desús, el que triomfa es afegir-ne d'altres després d'un bon rentat o descolorir-nos per tornar-ho a fer provablement per un color semblant al nostre, per un que ens quedi bé
Si ens agrada canviar, perquè no ens passem les essències d'uns als altres?
T'agrada l'olor del cap de la noia que passeja el gos? Li demanes
T'agrada la fortor de les aixelles del fruiter...doncs quatre refregades
El que ens falta és això
Refregar-nos més
Es curiós com et sobta aquella olor en aquells moments més casolans
Com ara quan fa una estona que has començat a fer dissabte o quan et toca córrer perquè fas tard els dies de més sol
Sembla estrany el rebuig que tenim cap als propis fluids
No ens agrada llepar-nos la pell, ni llepar als altres i sentim rebuig a les fonts massa personals Quantes males cares pel semen o per la regla: no són mostra de que tot va bé?
En el segon cas, la queixa augmenta quan és massa abundant o comprimim el front davant el curiós olor a ferro que t'arriba a omplir el nas ... Però no se'ns passa pel cap revestir-nos-en el cos com ho faríem amb xocolata o fang de dubtosa procedència (almenys en el nostre cas podríem comprovar si la font és saludable)
En definitiva, els fluids propis estan en desús, el que triomfa es afegir-ne d'altres després d'un bon rentat o descolorir-nos per tornar-ho a fer provablement per un color semblant al nostre, per un que ens quedi bé
Si ens agrada canviar, perquè no ens passem les essències d'uns als altres?
T'agrada l'olor del cap de la noia que passeja el gos? Li demanes
T'agrada la fortor de les aixelles del fruiter...doncs quatre refregades
El que ens falta és això
Refregar-nos més
dilluns, de novembre 01, 2010
dimarts, d’abril 27, 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)